Anem al teatre

Els antics romans, que no eren tan seriosos com els grecs, s’estimaven més la comèdia que no pas la tragèdia. És per això que l’insigne gènere atenès va ser per a ells més un exercici retòric que un espectacle i, de fet, no conservem sinó unes quantes tragèdies de Sèneca.

Ben al contrari, la caricatura, els gestos obscens, les exageracions, equívocs i altres elements populars de les atel.lanes, els mims i els acudits els encantaven. Plaute ho sabia i va integrar aquests elements amb els arguments de les comèdies noves gregues. Resultat: la comèdia palliata. Terenci també ho va provar, però com que era massa seriós i culte, no va agradar tant als romans i només se’ns conserven unes quantes de les seves obres.

En fi, anem al teatre -a Tarraco, Saguntum, Emerita Augusta, Segobriga?- i disfrutem d’una comèdia. Vosaltres decidireu si de Plaute o de Terenci.

Anuncis

11 Octubre 2009 at 10:53 am Deixa un comentari

Troians cap a Itàlia

Els historiadors romans s’enorgullien de tenir avantpassats d’origen troià. Els déus, diu T. Livi, van tractar durament els troians, però en van deixar sobreviure dos, Eneas i Antenor. El nostre Eneas va haver de carregar a les seves espatlles el pes de la seva civilització i patir tota una odissea per portar-lo al Laci, on a més va haver de guanyar una guerra contra el rei Turn. L’heroi va ocupar 19 anys de la vida del poeta Virgili i els 12 cants de l’Eneida. A partir d’aquí, Ascani, a qui van batejar Iulus Ascanius en honor a la família Júlia, va fundar Alba longa, bressol de la Roma de Ròmul. Com veureu a la presentació, no falten déus en els avantpassats romans: Venus, la mare d’Eneas; Mart, pare de Ròmul i Rem i, per extensió, de tots els romans, que es van agafar molt seriosament això de ser fills del déu de la guerra.

I mireu com es va expandir, amb el transcurs dels segles, és clar, la Roma quadrata. Aquests fills de Mart van fer els deures al peu de la lletra

14 Setembre 2009 at 9:00 am Deixa un comentari

Arquitectura i enginyeria romana

Moltes vegades s’ha dit injustament que l’art romà és còpia del grec. Doncs bé, d’una banda els antics no tenien el nostre modern concepte d’originalitat -el mateix Aristòtil concebia l’art com a mímesi de la realitat- i d’una altra els romans van revolucionar les obres públiques i els edificis amb l’ús dels arcs i les voltes. Sense els enginyers romans, militars o civils, no hauria existit la romanització: heu vist el nostre mapa de carreteres? Doncs mireu el mapa de vies romanes a veure què us sembla.
No hem de dubtar de cap de les maneres que els enginyers romans van ser uns veritables mestres de les comunicacions i de les aigües i potser és per això que el pontifex era un diví constructor de ponts, entre una vora del riu i l’altra, entre els homes i els déus, entre nosaltres i ells.

I ara que ja en sabeu molt d’edificis i alguna cosa de les ciutats, podeu veure quines construccions omplien una ciutat com Tarraco, que en el seu dia fou capital de la Hispania Citerior i més tard donà nom a la Tarraconensis, província que abarcava una bona meitat de la Península ibèrica.

I, per conèixer quina era la capital de l’altra meitat de la Península sota August, aquí teniu un vídeo d’Emerita Augusta

9 Juliol 2009 at 7:25 pm Deixa un comentari

L’habitatge a Roma

L’habitatge, un problema absolutament preocupant en l’actualitat, no era tan digne a Roma ni tan sumptuós com ens transmeten les pel.lícules de Romans. De fet només una petita part de entre els patricis  i alguns enriquits amb el comerç es podien permetre de viure en una domus luxosa, amb peristil ple d’estàtues i fonts, jardins, amb termes privades, estàncies decorades amb pintures murals dels millors artistes, mosaics fascinants a terra, mobles i orfebreria de disseny … i un exèrcit d’esclaus per cuidar-se’n. Alguns, com C. Verres, van aprofitar els seus càrrecs per embellir casa seva. D’altres, com Neró, eren emperadors i en podien fer fins i tot d’or. Però la immensa majoria de ciutadans vivien en apartaments mal ventilats, petits, obscurs, cars…i encara molts no aconseguien pagar més que una habitació en una insula o bloc de pisos. Aquestes insulae eren tan nombroses i estaven tan mal construïdes i distribuïdes que Neró no va necessitar incendiar Roma: el foc podia propalar-se fàcilment de punta a punta de la Urbs en qüestió d’hores.

Al camp passava el mateix. Els propietaris de les terres, com imagineu els pocs grans propietaris, gaudien de luxoses villae, mentre que uns pocs més tenien cases més modestes i molts vivien a les cases que els seus senyors, per als quals treballaven, els prestaven. Alguns posseïen villae al camp, a la muntanya o a la platja com a segona o tercera residència, per escapar del bullici i de les responsabilitats de la ciutat, per fer una vida retirada. Com sempre, hem de reconèixer amb el poeta allò que “poderoso caballero es don dinero”.En fi, mireu la presentació i, si voleu, completeu-la amb les dedicades a la pintura i el mosaic.

9 Juliol 2009 at 12:10 pm 1 comentari

Èpica

La literatura occidental va néixer amb el gènere èpic (epos), concretament amb el poeta que la tradició anomena Homer i amb els dos poemes que li atribueixen, La Ilíada i L’Odissea. L’epos homèric constitueix la base de l’educació grega (tan exemplars eren els seus herois), fins a tal punt que va tenir una bona continuació en la Tragèdia, però no pas en l’èpica posterior grega. Només Apol·loni de Rodes va gosar d’escriure un poema a la manera homèrica, si bé el resultat fou diferent i no tan espectacularment exitós. La resta foren epilia o composicions èpiques breus i molt cultes.

Vam haver d’esperar Virgili i la seva Eneida per tornar a gaudir l’emoció insubstituïble del vers heroic. Virgili integrà la llegenda mítica, la primitiva història, els elements cultes de l’epílion hel·lenístic (en els episodis gairebé independents de Dido, Niso i Euríal, Camila…) el programa polític d’August i la seva visió particular… Millor veieu les presentacions i n’opineu:

19 Mai 2009 at 5:00 pm Deixa un comentari

Hannibal ante portas!

Pocs esdeveniments històrics han estat més importants per a la conformació del mapa europeu que les anomenades Guerres Púniques. De fet, si el general romà Publi Corneli Escipió no hagués viscut el cartaginès Aníbal a Zama el 202 a. C., Roma no ens haria dividit en províncies, ni  donat la xarxa viària, ni la llengua llatina… Potser, si els cartaginesos tenien intencions més aviat comercials, no parlaríem un dialecte semític, però tampoc una llengua llatina. Potser Roma no s’hagués crescut tant, ni hagués dominat la Mediterrània sencera, potser no s’hauria extés el cristianisme (en versió catòlica, ortodoxa o copta) com una de les religions monoteistes més importants i ara l’islam seria la religió més important d’Europa, per difusió dels turcs des de l’est i dels àrabs via Al andalus. Potser, si l’Imperi Romà no hagués existit, no haríem gaudit d’un Renaixement ni d’una revolució científica…

Qui sap? El fet és que Aníbal ha passat a la història com un dels més grans i intrèpids generals, l’únic capaç de fer tremolar els autèntics fils de Mart, els omnipotents romansal crit de Hannibal ad portas! Què hauria passat si Aníbal hagués decidit posar setge a Roma? Qui sap?

roman_empire_map.gif


PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 A.C.)

Roma i Cartago, que des del 510 a. C. havien viscut en pau per successius tractats amistosos, durant el segle III a. C. van lluitar per la possessió de l’illa de Sicília, en un conjunt de guerres, conegudes com a Púniques, que es van desenvolupar en l’entorn de la Mediterrània: Sicília, Península Ibèrica, Península itàlica i finalment en la pròpia Cartago.
Els antecedents del conflicte es van originar en ser expulsat Pirro de l’illa de Sicília: els cartaginesos van atacar Messina, on s’havien instal·lat uns mercenaris procedents de Campània (els mamertins o fills de Mart). Aquests van demanar auxili a Roma, que d’aquesta manera va trobar un pretext per intervenir en Sicília i disputar als cartaginesos el domini de la Mediterrània central.

Roma, vencedora a Itàlia, era una poderosa potència militar terrestre, en tant que Cartago ho era per mar. Roma va construir una flota naval prenent com a model una nau quinquerrem púnica naufragada davant les seves costes i va dotar les naus de garfis (corvi) per a l’abordatge. Aquesta flota va derrotar la púnica l’any 260 a. C. i poc després va aconseguir portar fins a les costes africanes un exèrcit al comandament de Règul, amenaçant la pròpia Cartago, però va fracassar en ser derrotat en el nord d’Àfrica per un exèrcit espartà mercenari al servei dels cartaginesos, del qual formaven part elefants i una potent cavalleria. Davant d’aquest fet, Roma va renunciar als enfrontaments navals i va centrar tot el seu esforç a Sicília. Després de vint-i-tres anys d’esgotadora guerra terrestre de posicions contra el cartaginès Amílcar Barca, Cartago, esgotada, va sofrir un nou i definitiu desastre a les illes Egates l’any 241 a. C., i va acceptar un tractat de pau gairebé humiliant: renunciava a Sicília, que esdevenia així la primera província romana, i s’obligava a pagar 3.200 talents d’or a Roma en 10 anys, en concepte d’indemnització de guerra.
Però Cartago no estava totalment vençuda: Hispània es va convertir en el rebost de metalls preciosos per als cartaginesos i aquests van fer plans de conquesta.

CARTAGINESOS A HISPÀNIA
El senat cartaginès, a fi de compensar les pèrdues, va ordenar la conquesta i explotació de les terres mediterrànies, enviant Amílcar Barca, que va desembarcar a Gadir l’any 238 a. C., per restaurar l’imperi cartaginès i l’hegemonia militar a la zona sud-est de la península. Un guerriller oretà,  Orisó, va ocasionar l’any 228 a.C. una nit de terror al campament cartaginès situat a Helice (Albacete), en introduir braus embolats amb foc que van facilitar l’atac dels ibers. En aquest atac va morir Amílcar Barca. El va succeir el seu gendre Asdrúbal que, contràriament, va exercir una política pacificadora als territoris conquerits mitjançant tècniques d’acostament i comprensió amb els ibers. Un dels esdeveniments més destacats de la dominació cartaginesa del sud-est peninsular va ser la fundació de Cartago Nova sobre l’antiga ciutat ibèrica de Màstia, l’any 226 a. C., l’actual Cartagena,  nova capital de les seves possessions.

Asdrúbal va firmar amb alguns ambaixadors romans el Tractat de l’Ebre, any 226 a.C., pel qual es va prendre al riu Ebre com la frontera que limitaria l’avenç dels cartaginesos. A canvi, els romans van reconèixer la sobirania cartaginesa al sud d’aquest riu.
La mort d’ Asdrúbal, assassinat per un cèltic que volia venjar la mort del seu capità Tago (ajusticiat per ordre del general cartaginès), i l’arribada d’Aníbal Barca, amb idees menys conservadores, van ser els fets desencadenants de les noves guerres entre cartaginesos i romans.
El senat cartaginès va manar a la Península, l’any 220 a. C., el jove Aníbal Barca, fill d’Amílcar. Als 25 anys va assumir el comandament dels exèrcits cartaginesos i va iniciar una política militarista i bel·licosa idèntica a la del seu pare. Aníbal, durant el primer any de la seva estada a la Península, va llançar des de Cartago Nova les seves primeres campanyes contra les tribus de l’Altiplà situades en l’alt Guadiana i es va apoderar d’Altaia, capital dels olcades. A la primavera de l’any següent, Aníbal va reprendre l’avenç per l’altiplà septentrional i va arribar a conquerir Salmantica (Salamanca). Seguint més endavant per les terres dels vacceus, es va apoderar, després d’un dur setge, de la capital, Urbocola (Zamora). Quan al final de la primavera d’aquell mateix any va tornar Aníbal de les terres de l’altiplà septentrional, va derrotar els carpetans a Titulcia, a l’est de Toledo, assegurant-se amb aquesta victòria el domini sobre bona part de la conca del Tajo. A finals de l’any 220 a. C., el domini cartaginès a la Península va adquirir la seva màxima extensió: comprenia totes les terres de l’Altiplà situades entre la desembocadura del Tajo per l’oest i la de l’Ebre pel llevant.
A la primavera de l’any 219 a. C., Aníbal Barca va emprendre campanyes per assegurar-se el domini de les tribus ibèriques situades en la part nord de les costes del llevant. El seu primer objectiu era Sagunt, acròpolis dels edetans o arsetans, aliats de Roma i per llavors enfrontats als turbolets, protegits dels cartaginesos. Aníbal va atacar Sagunt amb el pretext de defensar els turbolets. Sagunt, esperant l’ajuda demanada a Roma, va resistir el poderós exèrcit cartaginès. Després de vuit mesos de setge, en la tardor de l’any 219 a. C., Aníbal va ordenar el definitiu assalt a l’acròpolis de la ciutat federada. Els seus habitants, abandonats a les seves pròpies forces, abans que retre’s van preferir el suïcidi col·lectiu en la foguera. Aquest conflicte va originar la Segona Guerra Púnica.

SEGONA GUERRA PÚNICA

L’atac cartaginès a Sagunt va desencadenar la segona guerra púnica, que s’hauria de perllongar fins a l’any 202 a. C. i va donar ocasió a Roma d’intervenir en la Península Ibèrica i iniciar la seva expansió per Occident. Aníbal va decidir traslladar la guerra a Itàlia, en tant que els assumptes ibèrics quedaven a les mans del seu germà, Asdrúbal Barca. La guerra es va desenvolupar a dos fronts simultanis.
D’una part, Aníbal va travessar el Pirineus a la primavera del 218 a. C. Els gals li van deixar pas franc i, després de recórrer tot el sud de França, va emprendre el pas dels Alps. L’acompanyava un exèrcit format per 50.000 homes (dels quals molts eren mercenaris hispans), 9.000 cavalls i 37 elefants. Les penalitats i les lluites van reduir els efectius de l’expedició a 26.000 soldats, amb qui va intentar conquerir Roma. El geni militar d’Aníbal i els errors dels generals romans li van permetre vèncer els exèrcits de la República romana, al costat dels rius Tesí i Trèbia (218 a. C.), i al costat del Trasimé un any després.
D’altra banda, un exèrcit romà al comandament de Gneu Escipió va desembarcar en el mes d’agost de l’any 218 a.C. a Emporion (Sant Martí d’Empúries), en el golf de Roses. Des d’aquesta colònia grega, Escipió va iniciar la conquesta de la zona costanera de la Península Ibèrica a fi de tallar el subministrament que des d’ella es podia enviar als exèrcits d’Aníbal a Itàlia. Gneu Escipió va derrotar per primera vegada l’exèrcit cartaginès enviat per Hannon i auxiliat per les tropes indígenes d’Indíbil. La batalla es va desenvolupar durant aquest mateix any a Cesse, en les rodalies de Tarragona; aquesta ciutat indígena es va convertir des de llavors en la principal base d’operacions romanes per la zona de l’Ebre. L’arribada de Publi Escipió, germà de Gneu, com a procònsol al comandament de nous reforços, va fer possible que ambdós, després de derrotar durant l’any 216 a. C. a Asdrúbal Barca a Hibera (a prop de Tortosa, a la desembocadura de l’Ebre), creuessin per primera vegada aquest riu i s’encaminessin per les terres del sud fins a Sagunt, ciutat que van conquerir a l’any següent i que van prendre com a punt de suport per prosseguir les seves conquestes pel Llevant i terres del Guadalquivir.

L’any 210 a.C. va arribar un nou comandant per a l’exèrcit romà: Publi Corneli Escipió, posteriorment anomenat l’Africà,  va aconseguir reorganitzar les forces romanes, que per llavors comptaven amb més de 35.000 homes, i va emprendre l’ofensiva contra els exèrcits cartaginesos. Amb els indígenes va establir aliances pacífiques. A començaments de l’any 209 a.C., Publi Corneli Escipió, després d’una marxa rapidíssima, va atacar per mar i per terra la capital cartaginesa de Cartago Nova, que va caure en poder dels exèrcits romans l’1 d’abril d’aquell mateix any. Tal conquesta li va permetre atreure’s la confiança de les comarques veïnes i assegurar el control sobre el llevant. Aquests avantatges el van animar a intentar per segona vegada la conquesta de la vall del Guadalquivir. Poc després de la presa de Cartagena, a la primavera de l’any 208 a.C., Asdrúbal Barca va ser derrotat en la batalla de Baecula (possiblement Bailén), circumstància que va possibilitar l’entrada a Andalusia d’Escipió i de les seves tribus aliades d’ilergetes, edetans i ilercavons. A partir de llavors, Asdrúbal es va traslladar a Itàlia en auxili del seu germà Aníbal. A finals d’aquest mateix any, Publi Corneli Escipió va ordenar al seu germà Gneu que ocupés la regió de la Bastetania, és a dir, les terres montuoses de les actuals províncies d’Almeria, Jaén, Granada i Múrcia; es va lliurar una operació militar de relativa importància a Auringuis (Jaén).
L’any 207 a.C. va tenir lloc la gran batalla d’Ilipa (avui Alcalá del Río), a la dreta del riu Betis (Guadalquivir), entre romans i cartaginesos dirigits pels generals Magó i Giscó. En aquest combat, Escipió va comptar amb l’ajuda de forces auxiliars de la Turdetania (Andalusia) enviades pels prínceps turdetans Culcas i Attenes. Seguint els plans de conquesta de la vall del Betis, el general romà, durant aquest mateix any, va assetjar i va retre la ciutat de Castulo, el centre més important miner argentífer de la comarca de l’alt Betis (es corresponen amb Linares i La Carolina actuals). Poc després, aquestes van arribar fins a Carteia (Algeciras) després d’assetjar la localitat d’Estapa (Estepa). Escipió va fundar, a prop de Santiponce (Sevilla), a finals de l’estiu de l’any 206 a.C, la primera colònia romana a què en honor d’Itàlia va donar el nom d’Italica, per establir en ella els legionaris veterans, amb un caràcter marcat fronterer i defensiu, donada la posició estratègica del seu emplaçament: a la vora dreta del Betis i en la seva confluència amb el riu Cala.

La situació per a Aníbal a Itàlia no era millor que per als cartaginesos a Hispània. Encara que al principi va continuar mantenint els seus èxits (conquesta de Siracusa i Sicília), la seva situació es va anar fent cada vegada més compromesa per la seva aliança amb Filip V de Macedònia, que el va entretenir en una guerra contra Ilíria que, finalment, va resultar un fracàs. Igualment va fracassar el seu germà Asdrúbal que des d’Hispania va acudir en la seva ajuda. Asdrúbal va morir en la batalla de Metauro, victòria romana que va posar Aníbal en una greu situació.
La dominació cartaginesa a la Península Ibèrica va concloure amb la conquesta romana de Gadir (Cadis). Derrotats i desmoralitzats, els exèrcits cartaginesos no van poder evitar que, en la tardor de l’any 206 a.C., els romans entressin a l’esmentada ciutat, l’últim baluard de l’imperi cartaginès a la Península Ibèrica, fet que va obligar el general cartaginès Magon a retirar-se.
Després d’assegurar el domini romà a Hispania, Escipió va passar a l’Àfrica i va amenaçar directament Cartago. Aníbal es va veure forçat a acudir en defensa de la seva pàtria i l’any 202 es va donar la decisiva batalla de Zama:  l’exèrcit cartaginès va quedar aniquilat i Aníbal va haver de fugir a Hudremetum. Finalment va ser acceptat un acord de pau amb Roma molt més humiliant que l’anterior de la primera guerra, en què amb prou feines se li reconeixia la seva independència i pel que havia de pagar en concepte d’indemnització 10.000 talents en 50 anys i lliurar la seva flota. A més d’això, el seu territori exterior va ser annexionat pels vencedors. Cartago desapareixia com a potència marítima i era substituïda a la Mediterrània per Roma. Aníbal, en exigir Roma el seu cap,  va haver de fugir el 195 de la seva pàtria a Síria, on Antíoc el va acollir. Però derrotat aquest pels romans, Aníbal va haver de fugir de nou, aquesta vegada a Bitínia, on el rei, Prúsias, va haver de lliurar-lo. Aníbal, per evitar caure a les mans de Roma, es va suïcidar l’any 183 a.C.

24 febrer 2009 at 10:33 am Deixa un comentari

Sant Jordi i la tradició clàssica

La llegenda de Sant Jordi

La tradició catalana ubica la llegenda del cavaller romà Sant Jordi en el Montblanc, regió que aleshores assolava un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia l’alè tan pudent que enverinava l’aire i les persones. Per remeiar el mal i el terror que causava la bèstia, els camperols van decidir triar a sorts una víctima cada dia entre tots els habitants de la vila. Però un dia la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, i tan valenta que ella sola s’encaminà cap al llac on hi residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla l’esdeveniment del sacrifici.

Fou el cas que, en sortir de la vila, se li presentà un jove cavaller en un cavall blanc, amb una armadura tota daurada i lluent i també amb la intenció d’alliberar del sacrifici la princesa. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança, el va malferir. El cavaller lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els veïns de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que la seva visita en aquella vila havia estat per inspiració divina. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. A continuació Sant Jordi desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
A Montblanc representen la seva versió de la llegenda cada any per aquestes dates

A continuació en reproduïm dues de la tradició mítica grega.

Perseu i Andròmeda

Louvre_wtewael_1616Temps era temps Acrisi, rei d’Argos, va consultar l’oracle sobre la seva descendència i va obtenir com a resposta que el seu net li causaria la mort. Per tal d’evitar-ho va tancar la seva filla Dànae a dins d’una càmara subterrànea de bronze. Però heus aquí que Zeus, el totpoderós déu de l’Olimp, s’hi va enamorar i es va convertir en pluja d’or per aconseguir els amors de la jove. I és que el destí és ineludible. Dànae va donar a llum Perseu. Assabentat Acrisi de tot això, no només es va enfurir, sinó que va tancar mare i fill en un cofre de fusta i els va llançar al mar. I com que el destí és ineludible, el jove s’havia de salvar i l’encarregat del rescat fou el pescador Dictis, que a més va educar el nen, ben aviat un jove fort, valent i sobretot protector de la mare. D’aquesta s’enamorà el rei de Sérifos, Polidectes. Un dia que el rei exigia regals, Perseu va cometre la imprudència de prometre-li el cap de la gorgona Medusa i, després d’aconseguir-la, no sense l’ajut d’unes armes màgiques i de la col.laboració d’Hermes i Atena, tornava a casa quan va veure la bella Andròmeda lligada a una roca. La jove princesa d’Etiòpia estava pagant la supèrbia de sa mare Casiòpea, qui, modèstia apart, es va proclamar més bonica que les Nereides. Aquestes es van queixar a Posidó, déu del mar, el qual va enviar immediatament un monstre marí que devorava els etiops. Quan el rei, Cefeu, va consultar l’oracle, va saber que el monstre se n’aniria un cop li hagués servit com a primer plat la seva filla Andròmeda. Per sort, Perseu ( i com no?) es va enamorar de la donzella i es va oferir per salvar-la, sempre i quan es casés amb ell. La proposta fou acceptada i l’heroi va matar fàcilment el monstre marí amb les seves armes màgiques. I com que Cefeu no volia complir amb la seva part del tracte, el va haver de petrificar amb el cap de Medusa. Perseu, a continuació. va tornar a Sèrifos amb la mare i l’esposa, es va venjar de Polidectes i va lliurar el tro de la regió al seu pare adoptiu Dictis.I què va passar amb la predicció feta a Acrisi, l’avi? Bé, doncs aquest havia fugit a la llunyana Làrissos, en saber que el seu net anava a Argos de visita. Però el que no sabia era que Perseu estava competint en els jocs que s’hi celebraven. L’avi era un espectador més quan Perseu era el següent atleta a llançar el disc i … un cop més l’inexorable destí: el disc es va topar amb el cap d’Acrisi.

Hèracles i Hesíone

Hèracles i HesionePel que sembla, els grecs no s’estimaven gaire els morosos. És per això que conten que el rei de Troia, Laomedont, va rebre la visita de Posidó, constructor de les muralles de Troia i com que no li volia pagar, el déu li va enviar un monstre marí que devorava els troians. I què fer? Doncs, segons l’oracle, Laomedont havia d’entregar la seva filla Hesíone a la bèstia. Així que , sense pensar-ho, va lligar la jove a una roca, tot just quan passava el famós Hèracles (Hèrcules per als romans) pel costat i va prometre alliberar la noia a canvi dels cavalls reials. Laomedont va acceptar de bon grau, però després no va voler pagar i Hèracles es va enfadar tant que més tard va organitzar una expedició i va destruir la ciutat. Però bé, al igual que a la història anterior, la formosa donzella va ser salvada de la fam d’una espantosa bèstia per un fort i valerós heroi.

20 Abril 2008 at 5:39 pm Deixa un comentari

Entrades antigues


Entrades recents