Mite i Història: Teseu i el Minotaure de Creta

13 Març 2008 at 9:25 am Deixa un comentari

ELS POBLES DE GRÈCIA

Els vestigis més antics d’ocupació a Grècia daten del 40.000 a.C. Però d’aquests establiments, només un és continu fins al Neolític (mil·lennis V-III). Entre el 3.000 i el 2.000 començà l’Edat dels metalls, encara que l’ós, l’argila o la pedra foren importants fins al primer mil·lenni. Els primers objectes de metall (armes, elements decoratius o de cult) són productes de luxe que suggereixen l’existència d’una classe social més rica.

Els hel·lens d’aquest I mil·lenni conservaven a la memòria successives migracions que els relacionaven amb generacions mítiques d’herois com els de la Guerra de Troia. I molts historiadors han reconstruït la història primitiva de Grècia en forma de migracions i invasions. A l’arribada dels neolítics seguirien les migracions dels anatolis, introductors dels metalls. Els grecs haurien emigrat del sud de Rússia cap a Anatòlia, el nord de Grècia i el Peloponès. Els doris del nord haurien expulsat els micènics…

CIVILITZACIÓ MINOICA

El món minoic es caracteritza sobretot pels seus palaus. Aquests es van construir al voltant d’un pati central, al qual s’obrien asimètricament pòrtics amb columnes o escales monumentals. Les habitacions adjacents, però, eren petites, fins i tot els salons del nobles. Les parets estaven revestides de cal i decorades amb frescos: natura, animals exòtics, escenes marines, tauromàquia. Era el jove príncep representat en aquests frescos amb la seva comitiva un sacerdot rei? Era el palau el centre de vida religiós? Els parells de banyes reproduïts tan sovint indueixen a pensar en un déu-brau que ens evoca el Minotaure, per bé que les efígies religioses femenines són les més importants.

La representació de vaixells dóna fe que els cretencs foren uns mariners audaços i, a més, algunes matèries primes trobades pels arqueòlegs procedeixen de l’exterior. És per això que alguns, com Mark Evans, van considerar que els cretencs foren colonitzadors imperials. Potser no van ser més que vetlladors de les rutes marítimes o potser quelcom més, però el record dels cretencs solcant els mars des de temps immemorials és fortament arrelat a la tradició grega:

Minos és, entre els personatges coneguts per la tradició, el més antic que va posseir una flota i va aconseguir el domini del mar que avui és grec. Va exercir el seu domini a les illes Cíclades i va implantar colònies a gairebé totes (…) Com és lògic, es va dedicar a netejar el mar de pirates per tal de garantir els impostos cobrats lluny de Creta.

Tucídides, I, 4.

cf.més material a http://www.unav.es/hAntigua/textos/docencia/grecia/matgrec.html

Hi ha qui veu en el mite de Teseu i el Minotaure de Creta un fons històric molt justificable: el domini cretenc inicial i el posterior alliberament liderat per l’heroi nacional atenès. El Minotaure, el rei sacerdot. El Laberint, el palau. Ariadna, no justificable històricament, seria l’element romàntic de la llegenda, la qual exposem a continuació.

TESEU I EL MINOTAURE

Posidó, déu del mar, va regalar un brau blanc al rei Minos perquè el sacrifiquès en el seu honor, però en comptes d’això, Minos va sacrificar un altre i va amagar la bèstia blanca en el seu palau. Com a càstig per la seva avarícia, Posidó va fer que Pasífae,l’ esposa del rei, s’enamorés de l’animal i donés a llum un monstre amb cap de brau i cos humà, el Minotaure. Llavors Minos, ple de vergonya, va encomanar al seu convidat Dèdal la construcció d’un laberint per tancar Asterió, el monstre, que, per si fos poc, sols s’alimentava de carn humana i es tornava més àvid i ferotge a mida que anava creixent.

Mentrestant Androgeu, fill de Minos, era assassinat a Atenes desprès que guanyés en una competició als jocs, per la qual cosa Minos va declarar la guerra als atenesos i els va vèncer. En rendir-se, els atenesos es van veure obligats a enviar cada any set nois i set noies a Creta, amb qui Minos alimentava el Minotaure. Un any Teseu, descendent de Posidó i fill adoptiu d’Egeu, es va oferir com a víctima, amb la intenció de matar el Minotaure. Acordà amb el seu pare que, si ho aconseguia, el vaixell de tornada portaria velamen blanc en lloc del negre de partida.

teseuEn quant Teseu fou presentat davant Minos, Ariadna, la filla del rei, se n’enamorà i va col.laborar amb l’heroi a canvi que desprès se l’emportés a Atenes. Ariadna li va lliurar un fil que Teseu havia de lligar a l’entrada del laberint, per trobar el camí de sortida un cop matés el Minotaure. Segons la tradició, Teseu va matar el monstre bé amb una espesa, bé a cops, va sortir del laberint amb el fil d’Ariadna i va marxar de Creta amb la princesa. Tot i la promesa de matrimoni, l’atenès va abandonar la seva enamorada a l’illa de Naxos, d’on la va rescatar més tard el déu Dionís.

Sigui com sigui, Teseu es va oblidar del senyal que havia acordat amb son pare, que, pensant en el fracàs i la mort del fill, es va suïcidar llançant-se al mar, des d’aleshores conegut com a Mar Egeu. Atenes va honrar el seu alliberador anomenant-lo rei. Per la seva banda, Ariadna, segons una versió feliç de la història, es va casar amb el mateix déu del vi.

Aquesta és una versió del mite. Si voleu veure’n una altra, us recomano que visiteu aquesta adreça:

http://www.luventicus.org/articulos/03N007/index.html

D’altres mites ens parlen de la relació entre els cretencs i els pobles de la Grècia continental. Dos ben coneguts són El rapte d’Europa i Dèdal i Ícar.

El rapte d’Europa

Zeus es va enamorar d’Europa, la filla d’Agènor, que acostumava a jugar a la platja amb les seves donzelles. El poderós déu va prendre l’aparença d’un brau blanc com la neu i extraordinàriament formós. Zeus va anar a la platja i va començar a actuar dòcil com un gosset. Les noies es van entusiasmar amb la simpàtica bèstia i Europa, fins i tot, va pujar al llom. Zeus, aleshores, s’endinsà al mar amb la princesa i l’endugué al continent al qual ha donat el nom.

Veieu la versió del poeta romà Ovidi a: http://xtec.es/~mespuna/zeus/html/europa/eurovidi.htm

Dèdal i Ícar

dedalDèdal i el seu fill Ícar foren tancats per Minos al laberint que el savi li havia construït. L’ enginyer va inventar llavors una manera de fugir realment innovadora: va idear unes ales amb plomes que va adaptar a les espatlles amb cera! Dèdal fou, de fet, el primer mestre de la història de l’aviació, però, no podia ser altrament, el seu fill i primer alumne, Ícar, no va escoltar la lliçó i es va apropar massa al sol, per la qual cosa la cera es va desfer i el noi va patir el primer accident aeronàutic conegut. El mar on va caure s’anomenà Mar d’Icària.

Entry filed under: Història, Mitologia.

SINTAXI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Entrades recents


%d bloggers like this: