Barcino

La fundació d’una ciutat

Les muralles romanes que envolten el cor de Barcelona abracen la Bàrcino que va existir entre el segle I aC i els inicis de l’edat mitjana. Una ciutat que va néixer com una petita colònia i que va créixer a poc a poc fins a esdevenir, durant un període breu de temps, ciutat imperial. 

La colònia del Mons Tàber

La zona que s’estenia entre els deltes del Besòs i del Llobregat, on s’assenta la Barcelona actual, ja estava poblada des de temps prehistòrics. Poc abans de l’inici de la nostra era, hi havia diversos assentaments de pobles autòctons, majoritàriament laietans. També hi ha llegendes que afirmen que, al cim de Montjuïc, hi havia una colònia jueva, de la qual la muntanya hauria heretat el nom.

Quan van arribar els romans, entre els anys 15 i 13 aC, buscaven el millor lloc per fundar una colònia situada entre les pròsperes Emporiae (Empúries), a la costa nord, i Tàrraco (Tarragona), a la costa sud. El lloc triat va ser el cim del Mons Tàber, un petit turó davant del mar i que dominava la plana, on actualment es troba la plaça de Sant Jaume. No els va costar gaire aconseguir el control dels assentaments dels voltants. La colònia, amb el nom complet de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va créixer ràpidament, i entre els segles I i II es va emmurallar, va reforçar les muralles entre els segles III i IV i va delimitar un perímetre que es mantindria fins a l’edat mitjana. També es va mantenir l’estructura pròpia d’una ciutat romana, amb un fòrum al centre del qual sortien dos carrers en forma de creu, el cardo i el decumanus, que conduïen a les quatre portes d’accés. 

Informació extreta de la Web de l’Ajuntament de Barcelona, molt interessant per fer-hi un recorregut històric. S’ha corregit el terme *cardus, hipercorrecció tan habitual com incorrecta, per cardo (CARDO,-DINIS)

Arquitectura i enginyeria romana

Moltes vegades s’ha dit injustament que l’art romà és còpia del grec. Doncs bé, d’una banda els antics no tenien el nostre modern concepte d’originalitat -el mateix Aristòtil concebia l’art com a mímesi de la realitat- i d’una altra els romans van revolucionar les obres públiques i els edificis amb l’ús dels arcs i les voltes. Sense els enginyers romans, militars o civils, no hauria existit la romanització: heu vist el nostre mapa de carreteres? Doncs mireu el mapa de vies romanes a veure què us sembla.
No hem de dubtar de cap de les maneres que els enginyers romans van ser uns veritables mestres de les comunicacions i de les aigües i potser és per això que el pontifex era un diví constructor de ponts, entre una vora del riu i l’altra, entre els homes i els déus, entre nosaltres i ells.

I ara que ja en sabeu molt d’edificis i alguna cosa de les ciutats, podeu veure quines construccions omplien una ciutat com Tarraco, que en el seu dia fou capital de la Hispania Citerior i més tard donà nom a la Tarraconensis, província que abarcava una bona meitat de la Península ibèrica.

I, per conèixer quina era la capital de l’altra meitat de la Península sota August, aquí teniu un vídeo d’Emerita Augusta.

L’habitatge a Roma

L’habitatge, un problema absolutament preocupant en l’actualitat, no era tan digne a Roma ni tan sumptuós com ens transmeten les pel.lícules de Romans. De fet només una petita part de entre els patricis  i alguns enriquits amb el comerç es podien permetre de viure en una domus luxosa, amb peristil ple d’estàtues i fonts, jardins, amb termes privades, estàncies decorades amb pintures murals dels millors artistes, mosaics fascinants a terra, mobles i orfebreria de disseny … i un exèrcit d’esclaus per cuidar-se’n. Alguns, com C. Verres, van aprofitar els seus càrrecs per embellir casa seva. D’altres, com Neró, eren emperadors i en podien fer fins i tot d’or.

Però la immensa majoria de ciutadans vivien en apartaments mal ventilats, petits, obscurs, cars…i encara molts no aconseguien pagar més que una habitació en una insula o bloc de pisos. Aquestes insulae eren tan nombroses i estaven tan mal construïdes i distribuïdes que Neró no va necessitar incendiar Roma: el foc podia propalar-se fàcilment de punta a punta de la Urbs en qüestió d’hores. I és que a finals de la República i en època imperial, el problema es va agreujar; per la qual cosa van proliferar aquests edificis d’apartaments , les cases dels humils a preus de lloguer no tan humils. Normalment no passaven de quatre pisos d’alçada, però, en ocasions, van arribar a vuit. Els apartaments més baixos eren més cars, ja que no calia pujar tantes escales, l’estat de les quals era, de vegades, lamentable. Els incendis, com acabem  de dir, eren molt habituals, encara que no gaire més que els enfonsaments, ja que l’estructura de les mateixes era de fusta i les parets d’adob, el manteniment per part dels propietaris era mínim i estaven més aglomerades d’allò desitjable. Evidentment no hi havia espais propis per a una cuina, la il·luminació s’aconseguia a base de llanternes d’oli i l’aigua corrent existia només per a algunes domus defamílies molt importants que aconseguien un permís especial.

Al camp passava el mateix. Els propietaris de les terres, com imagineu els pocs grans propietaris, gaudien de luxoses villae, mentre que uns pocs més tenien cases més modestes i molts vivien a les cases que els seus senyors, per als quals treballaven, els prestaven. Alguns posseïen villae al camp, a la muntanya o a la platja com a segona o tercera residència, per escapar del bullici i de les responsabilitats de la ciutat, per fer una vida retirada. Com sempre, hem de reconèixer amb el poeta allò que “poderoso caballero es don dinero”. En fi, mireu la presentació i, si voleu, completeu-la amb les dedicades a la pintura i el mosaic.