L’habitatge a Roma

L’habitatge, un problema absolutament preocupant en l’actualitat, no era tan digne a Roma ni tan sumptuós com ens transmeten les pel.lícules de Romans. De fet només una petita part de entre els patricis  i alguns enriquits amb el comerç es podien permetre de viure en una domus luxosa, amb peristil ple d’estàtues i fonts, jardins, amb termes privades, estàncies decorades amb pintures murals dels millors artistes, mosaics fascinants a terra, mobles i orfebreria de disseny … i un exèrcit d’esclaus per cuidar-se’n. Alguns, com C. Verres, van aprofitar els seus càrrecs per embellir casa seva. D’altres, com Neró, eren emperadors i en podien fer fins i tot d’or.

Però la immensa majoria de ciutadans vivien en apartaments mal ventilats, petits, obscurs, cars…i encara molts no aconseguien pagar més que una habitació en una insula o bloc de pisos. Aquestes insulae eren tan nombroses i estaven tan mal construïdes i distribuïdes que Neró no va necessitar incendiar Roma: el foc podia propalar-se fàcilment de punta a punta de la Urbs en qüestió d’hores. I és que a finals de la República i en època imperial, el problema es va agreujar; per la qual cosa van proliferar aquests edificis d’apartaments , les cases dels humils a preus de lloguer no tan humils. Normalment no passaven de quatre pisos d’alçada, però, en ocasions, van arribar a vuit. Els apartaments més baixos eren més cars, ja que no calia pujar tantes escales, l’estat de les quals era, de vegades, lamentable. Els incendis, com acabem  de dir, eren molt habituals, encara que no gaire més que els enfonsaments, ja que l’estructura de les mateixes era de fusta i les parets d’adob, el manteniment per part dels propietaris era mínim i estaven més aglomerades d’allò desitjable. Evidentment no hi havia espais propis per a una cuina, la il·luminació s’aconseguia a base de llanternes d’oli i l’aigua corrent existia només per a algunes domus defamílies molt importants que aconseguien un permís especial.

Al camp passava el mateix. Els propietaris de les terres, com imagineu els pocs grans propietaris, gaudien de luxoses villae, mentre que uns pocs més tenien cases més modestes i molts vivien a les cases que els seus senyors, per als quals treballaven, els prestaven. Alguns posseïen villae al camp, a la muntanya o a la platja com a segona o tercera residència, per escapar del bullici i de les responsabilitats de la ciutat, per fer una vida retirada. Com sempre, hem de reconèixer amb el poeta allò que “poderoso caballero es don dinero”. En fi, mireu la presentació i, si voleu, completeu-la amb les dedicades a la pintura i el mosaic.