Barcino

La fundació d’una ciutat

Les muralles romanes que envolten el cor de Barcelona abracen la Bàrcino que va existir entre el segle I aC i els inicis de l’edat mitjana. Una ciutat que va néixer com una petita colònia i que va créixer a poc a poc fins a esdevenir, durant un període breu de temps, ciutat imperial. 

La colònia del Mons Tàber

La zona que s’estenia entre els deltes del Besòs i del Llobregat, on s’assenta la Barcelona actual, ja estava poblada des de temps prehistòrics. Poc abans de l’inici de la nostra era, hi havia diversos assentaments de pobles autòctons, majoritàriament laietans. També hi ha llegendes que afirmen que, al cim de Montjuïc, hi havia una colònia jueva, de la qual la muntanya hauria heretat el nom.

Quan van arribar els romans, entre els anys 15 i 13 aC, buscaven el millor lloc per fundar una colònia situada entre les pròsperes Emporiae (Empúries), a la costa nord, i Tàrraco (Tarragona), a la costa sud. El lloc triat va ser el cim del Mons Tàber, un petit turó davant del mar i que dominava la plana, on actualment es troba la plaça de Sant Jaume. No els va costar gaire aconseguir el control dels assentaments dels voltants. La colònia, amb el nom complet de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va créixer ràpidament, i entre els segles I i II es va emmurallar, va reforçar les muralles entre els segles III i IV i va delimitar un perímetre que es mantindria fins a l’edat mitjana. També es va mantenir l’estructura pròpia d’una ciutat romana, amb un fòrum al centre del qual sortien dos carrers en forma de creu, el cardo i el decumanus, que conduïen a les quatre portes d’accés. 

Informació extreta de la Web de l’Ajuntament de Barcelona, molt interessant per fer-hi un recorregut històric. S’ha corregit el terme *cardus, hipercorrecció tan habitual com incorrecta, per cardo (CARDO,-DINIS)

SPQR

Senatus Populusque Romanus, el Senat I el Poble Romà.

Estudiar el període històric de Roma conegut com a República és repassar ni més ni menys que mig mil·leni de la història europea, des del 509 a.C fins al 27 a.C. Un període en què Roma es va alliberar dels reis i del domini etrusc, després de l’expulsió de Tarquini el Superb, va instaurar els òrgans col·legiats de govern i va extendre el seu domini per gran part d’Europa, nord d’Àfrica i Àsia occidental. Esdeveniments com les Guerres Púniques van canviar el mapa del món conegut llavors que, en major o menor mida, va ser romanitzat i alhora hel·lenitzat, ja que els romans van sentir una admiració il·limitada pels grecs, fins al punt que molts aspectes culturals de l’antiga Roma són la continuació dels aspectes culturals hel·lènics, com si el canvi de llengua no fos rellevant. De fet, avui parlem una llengua romànica (llatí contemporani) perquè el general Escipió va vèncer el general púnic que mai no havia conegut la derrota: Ànnibal.

En aquesta entrada ens ocuparem de l’organització política. Un crim va precipitar el final de la Monarquia i del domini etrusc, tan lamentat i odiat pels romans, que van esborrar tota empenta de le refinada civilització que avui ens resulta més desconeguda que allò desitjable. Tornem al crim: relata T.Livi que, durnat la guerra de Roma contra la ciutat d’Àrdea, ocupada pels rútuls, sopaven els aristòcrates a casa de Sextus Tarquini i, com no, se´ls va anar la mà a l’hora de beure. En plena eufòria bàquica, cadascú defensava la seva dona com la més virtuosa. De manera que van decidir tornar a cavall a casa per comprovar què feia durant llur absència cadascuna. Totes s’estaven divertint en un banquet; totes? Bé, totes no. Lucrècia, esposa de Col·latí, estava filant amb les seves minyones.

Aquesta rivalitat absurda entre joves mimats va acabar molt malament, ja que, en paraules de Livi (I,58), un desig malaltís de violar Lucrècia va posseir Sextus Tarquini. Així que l’endemà, d’amagades de Col·latí, va anar a casa d’aquest, i va amenaçar Lucrècia amb arma blanca. Com que no temia morir la dona, el criminal la va amenaçar amb assassinar-la i col·locar al costat un esclau nu, perquè tothom pensés que hi havia hagut relació entre domina et seruus . Llavors Lucrècia no va poder negar-s’hi. Violada moriria però deshonrada no. Va enviar un missatger al pare, Espuri Lucreci, i al marit perquè s’apressuressin a Roma amb els amics més fidels, Publi Valeri del pare i L. Juni Brut del marit. Un cop a Roma diu Lucrècia: Empentes hi ha, Col·latí, d’un altre home en el teu llit, però només el meus cos ha estat violat, l’esperit és pur; la mort ho provarà. Doneu-vos les mans i jureu que l’adúlter no quedarà impune. Sext Tarquini és qui ahir a la nit, com a enemic en comptes de convidat va venir armat i em va treure aquí el goig de viure, avui perniciós per a mí i, si sou homes, també per a ell . I dit això i assabentada del jurament acceptat va treure un punyal que portava amagat a la roba i se’l va enfonsar en el cor. Cau moribunda. Crida l’home i a l’uníson el pare . Val la pena marcar aquesta concordança amb el subjecte més proper amb el verb conclamare: Conclamat vir paterque, com si un crit al cel hagués fos en un de sol marit i pare. Livi és un mestre de l’èpica i de la tragèdia.

He volgut reproduir aquest tràgic episodi de la historiografia romana i vull establir un paral·lelisme amb la Troia perduda per l’amor de Paris vers Hèlena o el Romance del Rey don Rodrigo, embogit per amor a la Cava.. Com deia Catul:

otium, Catulle, tibi molestum est:

otio exsultas nimiumque gestis:

otium et reges prius et beatas

perdidit urbes.

Mentre marit i fill estan de dol, Brut treu el punyal del cor de Lucrècia i jura que farà fora el rei L. Tarquini el Superb, la seva esposa i els fills i que mai més tornarà a suportar ni ell mateix ni Roma el govern d’un rei. El cadàver de Lucrècia és portat al fòrum, on acudeix la joventut romana fora de sí per l’atrocitat del crim i també la joventut col·latina. Brutus encapçala la revolta que va acabar amb l’exili del rei, que fou assassinat a la ciutat de Gabios. Després de la tempesta arriba la calma en els comicis centuriats, que trien Brutus i Col·latí com a cònsols de Roma, els primer cònsols de Roma, el 509 aC, Bruto et Collatino consulibus. A més dels anys ab urbe condita, tenim ara una altra manera de comptar els anys, amb la indicació dels cònsols en ablatiu i la paraula consulibus: “durant el consolat de Brut i Col·latí…”. Tot seguit veurem que els cònsols, igual que la resta de magistrats del cursus honorum, es renovaven cada any.

Troians cap a Itàlia

Els historiadors romans s’enorgullien de tenir avantpassats d’origen troià. Els déus, diu T. Livi, van tractar durament els troians, però en van deixar sobreviure dos, Eneas i Antenor. El nostre Eneas va haver de carregar a les seves espatlles el pes de la seva civilització i patir tota una odissea per portar-lo al Laci, on a més va haver de guanyar una guerra contra el rei Turn. L’heroi va ocupar 19 anys de la vida del poeta Virgili i els 12 cants de l’Eneida. A partir d’aquí, Ascani, a qui van batejar Iulus Ascanius en honor a la família Júlia, va fundar Alba longa, bressol de la Roma de Ròmul. Com veureu a la presentació, no falten déus en els avantpassats romans: Venus, la mare d’Eneas; Mart, pare de Ròmul i Rem i, per extensió, de tots els romans, que es van agafar molt seriosament això de ser fills del déu de la guerra. I mireu com es va expandir, amb el transcurs dels segles, és clar, la Roma quadrata. Aquests fills de Mart van fer els deures al peu de la lletra.

Hannibal ad portas!

Pocs esdeveniments històrics han estat més importants per a la conformació del mapa europeu que les anomenades Guerres Púniques. De fet, si el general romà Publi Corneli Escipió no hagués vençut el cartaginès Aníbal a Zama el 202 a. C., Roma no ens haria dividit en províncies, ni  donat la xarxa viària, ni la llengua llatina… Potser, si els cartaginesos tenien intencions més aviat comercials, no parlaríem un dialecte semític, però tampoc una llengua llatina. Potser Roma no s’hagués crescut tant, ni hagués dominat la Mediterrània sencera, potser no s’hauria extés el cristianisme (en versió catòlica, ortodoxa o copta) com una de les religions monoteistes més importants i ara l’islam seria la religió més important d’Europa, per difusió dels turcs des de l’est i dels àrabs via Al andalus. Potser, si l’Imperi Romà no hagués existit, no haríem gaudit d’un Renaixement ni d’una revolució científica…

Qui sap? El fet és que Aníbal ha passat a la història com un dels més grans i intrèpids generals, l’únic capaç de fer tremolar els autèntics fills de Mart, els omnipotents romans al crit de Hannibal ad portas! Què hauria passat si Aníbal hagués decidit posar setge a Roma? Qui sap?

PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 A.C.)

Roma i Cartago, que des del 510 a. C. havien viscut en pau per successius tractats amistosos, durant el segle III a. C. van lluitar per la possessió de l’illa de Sicília, en un conjunt de guerres, conegudes com a Púniques, que es van desenvolupar en l’entorn de la Mediterrània: Sicília, Península Ibèrica, Península itàlica i finalment en la pròpia Cartago.
Els antecedents del conflicte es van originar en ser expulsat Pirro de l’illa de Sicília: els cartaginesos van atacar Messina, on s’havien instal·lat uns mercenaris procedents de Campània (els mamertins o fills de Mart). Aquests van demanar auxili a Roma, que d’aquesta manera va trobar un pretext per intervenir en Sicília i disputar als cartaginesos el domini de la Mediterrània central.

Els corvi van permetre als romans incorporar l’abordatge a la batalla naval

Roma, vencedora a Itàlia, era una poderosa potència militar terrestre, en tant que Cartago ho era per mar. Roma va construir una flota naval prenent com a model una nau quinquerrem púnica naufragada davant les seves costes i va dotar les naus d’una mena de ponts per a l’abordatge (corvi) . Aquesta flota va derrotar la púnica l’any 260 a. C. i poc després va aconseguir portar fins a les costes africanes un exèrcit al comandament de Règul, amenaçant la pròpia Cartago, però va fracassar en ser derrotat en el nord d’Àfrica per un exèrcit espartà mercenari al servei dels cartaginesos, del qual formaven part elefants i una potent cavalleria. Davant d’aquest fet, Roma va renunciar als enfrontaments navals i va centrar tot el seu esforç a Sicília. Després de vint-i-tres anys d’esgotadora guerra terrestre de posicions contra el cartaginès Amílcar Barca, Cartago, esgotada, va sofrir un nou i definitiu desastre a les illes Egates l’any 241 a. C., i va acceptar un tractat de pau gairebé humiliant: renunciava a Sicília, que esdevenia així la primera província romana, i s’obligava a pagar 3.200 talents d’or a Roma en 10 anys, en concepte d’indemnització de guerra.
Però Cartago no estava totalment vençuda: Hispània es va convertir en el rebost de metalls preciosos per als cartaginesos i aquests van fer plans de conquesta.

CARTAGINESOS A HISPÀNIA

El senat cartaginès, a fi de compensar les pèrdues, va ordenar la conquesta i explotació de les terres mediterrànies, enviant Amílcar Barca, que va desembarcar a Gadir l’any 238 a. C., per restaurar l’imperi cartaginès i l’hegemonia militar a la zona sud-est de la península. Un guerriller oretà,  Orisó, va ocasionar l’any 228 a.C. una nit de terror al campament cartaginès situat a Helice (Albacete), en introduir braus embolats amb foc que van facilitar l’atac dels ibers. En aquest atac va morir Amílcar Barca. El va succeir el seu gendre Asdrúbal que, contràriament, va exercir una política pacificadora als territoris conquerits mitjançant tècniques d’acostament i comprensió amb els ibers. Un dels esdeveniments més destacats de la dominació cartaginesa del sud-est peninsular va ser la fundació de Cartago Nova sobre l’antiga ciutat ibèrica de Màstia, l’any 226 a. C., l’actual Cartagena,  nova capital de les seves possessions.

SEGONA GUERRA PÚNICA

Asdrúbal va firmar amb alguns ambaixadors romans el Tractat de l’Ebre, any 226 a.C., pel qual es va prendre al riu Ebre com la frontera que limitaria l’avenç dels cartaginesos. A canvi, els romans van reconèixer la sobirania cartaginesa al sud d’aquest riu.
La mort d’ Asdrúbal, assassinat per un cèltic que volia venjar la mort del seu capità Tago (ajusticiat per ordre del general cartaginès), i l’arribada d’Aníbal Barca, amb idees menys conservadores, van ser els fets desencadenants de les noves guerres entre cartaginesos i romans.
El senat cartaginès va manar a la Península, l’any 220 a. C., el jove Aníbal Barca, fill d’Amílcar. Als 25 anys va assumir el comandament dels exèrcits cartaginesos i va iniciar una política militarista i bel·licosa idèntica a la del seu pare. Aníbal, durant el primer any de la seva estada a la Península, va llançar des de Cartago Nova les seves primeres campanyes contra les tribus de l’Altiplà situades en l’alt Guadiana i es va apoderar d’Altaia, capital dels olcades. A la primavera de l’any següent, Aníbal va reprendre l’avenç per l’altiplà septentrional i va arribar a conquerir Salmantica (Salamanca). Seguint més endavant per les terres dels vacceus, es va apoderar, després d’un dur setge, de la capital, Urbocola (Zamora). Quan al final de la primavera d’aquell mateix any va tornar Aníbal de les terres de l’altiplà septentrional, va derrotar els carpetans a Titulcia, a l’est de Toledo, assegurant-se amb aquesta victòria el domini sobre bona part de la conca del Tajo. A finals de l’any 220 a. C., el domini cartaginès a la Península havia  arribat a la seva màxima extensió: comprenia totes les terres de l’Altiplà situades entre la desembocadura del Tajo per l’oest i la de l’Ebre pel llevant.
A la primavera de l’any 219 a. C., Aníbal Barca va iniciar campanyes per assegurar-se el domini de les tribus ibèriques situades en la part nord de les costes del llevant. El seu primer objectiu era Sagunt, acròpolis dels edetans o arsetans, aliats de Roma i per llavors enfrontats als turbolets, protegits dels cartaginesos. Aníbal va atacar Sagunt amb el pretext de defensar els turbolets. Sagunt, esperant l’ajuda demanada a Roma, va resistir el poderós exèrcit cartaginès. Després de vuit mesos de setge, en la tardor de l’any 219 a. C., Aníbal va ordenar el definitiu assalt a l’acròpolis de la ciutat federada. Els seus habitants, abandonats a les seves pròpies forces, abans que retre’s van preferir el suïcidi col·lectiu en la foguera. Aquest conflicte va originar la Segona Guerra Púnica.

L’atac cartaginès a Sagunt va desencadenar la segona guerra púnica, que s’hauria de perllongar fins a l’any 202 a. C. i va donar ocasió a Roma d’intervenir en la Península Ibèrica i iniciar la seva expansió per Occident. Aníbal va decidir traslladar la guerra a Itàlia, en tant que els assumptes ibèrics quedaven a les mans del seu germà, Asdrúbal Barca. La guerra es va desenvolupar a dos fronts simultanis.
D’una part, Aníbal va travessar el Pirineus a la primavera del 218 a. C. Els gals li van deixar pas franc i, després de recórrer tot el sud de França, va emprendre el pas dels Alps. L’acompanyava un exèrcit format per 50.000 homes (dels quals molts eren mercenaris hispans), 9.000 cavalls i 37 elefants. Les penalitats i les lluites van reduir els efectius de l’expedició a 26.000 soldats, amb qui va intentar conquerir Roma. El geni militar d’Aníbal i els errors dels generals romans li van permetre vèncer els exèrcits de la República romana, al costat dels rius Tesí i Trèbia (218 a. C.), i al costat del llac Trasimé un any després.
D’altra banda, un exèrcit romà al comandament de Gneu Corneli  Escipió va desembarcar en el mes d’agost de l’any 218 a.C. a Emporion (Sant Martí d’Empúries), en el golf de Roses. Des d’aquesta colònia grega, Escipió va iniciar la conquesta de la zona costanera de la Península Ibèrica a fi de tallar el subministrament que des d’ella es podia enviar als exèrcits d’Aníbal a Itàlia. Gneu Escipió va derrotar per primera vegada l’exèrcit cartaginès enviat per Hannon i auxiliat per les tropes indígenes d’Indíbil. La batalla es va desenvolupar durant aquest mateix any a Cesse, en les rodalies de Tarragona; aquesta ciutat indígena es va convertir des de llavors en la principal base d’operacions romanes per la zona de l’Ebre. L’arribada de Publi Corneli Escipió, germà de Gneu i pare del  Publi Corneli Escipió  que  esdevindrà l’Africanus, com a procònsol al comandament de nous reforços, va fer possible que ambdós, després de derrotar durant l’any 216 a. C. a Asdrúbal Barca a Hibera (a prop de Tortosa, a la desembocadura de l’Ebre), creuessin per primera vegada aquest riu i s’encaminessin per les terres del sud fins a Sagunt, ciutat que van conquerir a l’any següent i que van prendre com a punt de suport per prosseguir les seves conquestes pel Llevant i terres del Guadalquivir.

L’any 210 a.C. va arribar un nou comandant per a l’exèrcit romà: Publi Corneli Escipió, posteriorment anomenat l’Africà,  va aconseguir reorganitzar les forces romanes, que per llavors comptaven amb més de 35.000 homes, i va emprendre l’ofensiva contra els exèrcits cartaginesos. Amb els indígenes va establir aliances pacífiques. A començaments de l’any 209 a.C., Publi Corneli Escipió, després d’una marxa rapidíssima, va atacar per mar i per terra la capital cartaginesa de Cartago Nova, que va caure en poder dels exèrcits romans l’1 d’abril d’aquell mateix any. Tal conquesta li va permetre atreure’s la confiança de les comarques veïnes i assegurar el control sobre el llevant. Aquests avantatges el van animar a intentar per segona vegada la conquesta de la vall del Guadalquivir. Poc després de la presa de Cartagena, a la primavera de l’any 208 a.C., Asdrúbal Barca va ser derrotat en la batalla de Baecula (possiblement Bailén), circumstància que va possibilitar l’entrada a Andalusia d’Escipió i de les seves tribus aliades d’ilergetes, edetans i ilercavons. A partir de llavors, Asdrúbal es va traslladar a Itàlia en auxili del seu germà Aníbal. A finals d’aquest mateix any, Publi Corneli Escipió va ordenar al seu germà Gneu que ocupés la regió de la Bastetania, és a dir, les terres montuoses de les actuals províncies d’Almeria, Jaén, Granada i Múrcia; es va lliurar una operació militar de relativa importància a Auringuis (Jaén).
L’any 207 a.C. va tenir lloc la gran batalla d’Ilipa (avui Alcalá del Río), a la dreta del riu Baetis (Guadalquivir), entre romans i cartaginesos dirigits pels generals Magó i Giscó. En aquest combat, Escipió va comptar amb l’ajuda de forces auxiliars de la Turdetania (Andalusia) enviades pels prínceps turdetans Culcas i Attenes. Seguint els plans de conquesta de la vall del Baetis, el general romà, durant aquest mateix any, va assetjar i va retre la ciutat de Castulo, el centre més important miner argentífer de la comarca de l’alt Baetis (es corresponen amb Linares i La Carolina actuals). Poc després, aquestes van arribar fins a Carteia (Algeciras) després d’assetjar la localitat d’Estapa (Estepa). Escipió va fundar, a prop de Santiponce (Sevilla), a finals de l’estiu de l’any 206 a.C, la primera colònia romana a què en honor d’Itàlia va donar el nom d’Italica, per establir en ella els legionaris veterans, amb un caràcter marcat fronterer i defensiu, donada la posició estratègica del seu emplaçament: a la vora dreta del Baetis i en la seva confluència amb el riu Cala.

La situació per a Aníbal a Itàlia no era millor que per als cartaginesos a Hispània. Encara que al principi va continuar mantenint els seus èxits (conquesta de Siracusa i Sicília), la seva situació es va anar fent cada vegada més compromesa per la seva aliança amb Filip V de Macedònia, que el va entretenir en una guerra contra Ilíria que, finalment, va resultar un fracàs. Igualment va fracassar el seu germà Asdrúbal que des d’Hispania va acudir en la seva ajuda. Asdrúbal va morir  en la batalla de Metaure (207 a.C.).
La dominació cartaginesa a la Península Ibèrica va concloure amb la conquesta romana de Gadir (Cadis). Derrotats i desmoralitzats, els exèrcits cartaginesos no van poder evitar que, en la tardor de l’any 206 a.C., els romans entressin a l’esmentada ciutat, l’últim baluard de l’imperi cartaginès a la Península Ibèrica, fet que va obligar el general cartaginès Magon a retirar-se.
Després d’assegurar el domini romà a Hispania, Escipió va passar a l’Àfrica i va amenaçar directament Cartago. Aníbal es va veure forçat a acudir en defensa de la seva pàtria i l’any 202 es va donar la decisiva batalla de Zama:  l’exèrcit cartaginès va quedar aniquilat i Aníbal va haver de fugir a Hudremetum. Finalment va ser acceptat un acord de pau amb Roma molt més humiliant que l’anterior de la primera guerra, en què amb prou feines se li reconeixia la seva independència i pel que havia de pagar en concepte d’indemnització 10.000 talents en 50 anys i lliurar la seva flota. A més d’això, el seu territori exterior va ser annexionat pels vencedors. Cartago desapareixia com a potència marítima i era substituïda a la Mediterrània per Roma. Aníbal, en exigir Roma el seu cap,  va haver de fugir el 195 de la seva pàtria a Síria, on Antíoc el va acollir. Però derrotat aquest pels romans, Aníbal va haver de fugir de nou, aquesta vegada a Bitínia, on el rei, Prúsias, va haver de lliurar-lo. Aníbal, per evitar caure a les mans de Roma, es va suïcidar l’any 183 a.C.

TERCERA GUERRA PÚNICA (150-146 aC.)

Cartago, sense cap altra alternativa, va complir el tractat i va procurar refer la seva economia recolzant-se en el comerç marítim i sobretot en l’expansió de l’agricultura, fet que va despertar recels a Roma. Especialment, el grup aristocràtic, que basava la riquesa en els negocis marítims, va considerar necessari aniquilar a Cartago. El seu portaveu va ser Marc Porci Cató, anomenat el censor, que acabava tots els seus discursos exigint la destrucció de Cartago: ceterum censeo Carthaginem esse delendam (el delenda est Carthago tan famós i citat en els llibres de gramàtica). L’ocasió la van proporcionar els atacs del rei númida Massinissa, que fustigava els cartaginesos, sense que aquests poguessin respondre, segons les clàusules del tractat esmentat. Quan van intentar defensar-se, Roma els va declarar la guerra, la tercera i última guerra púnica, exigint l’abandonament de Cartago i la seva retirada cap a l’interior, condició inacceptable, ja que suposava la destrucció de la ciutat. Es van veure, doncs, obligats a la guerra i a resistir en condicions desfavorables. Els romans disposaven no només d’un exèrcit i una marina superiors, sinó a més de la possibilitat de reclutar, a través del seu aliat Massinissa, forts contingents de tropes nord-africanes. El 150 aC., els romans van desembarcar a la costa de Cartago i els cartaginesos van haver de tancar-se en la seva capital, preparant-se pel setge. Amb forces improvisades, navals i terrestres, van aconseguir algunes victòries parcials els anys 149 i 148 aC. A l’any següent, Escipió Emilià va organitzar el setge, bloquejant la ciutat per mar i terra. Conscients que era el final de tot un poble, els cartaginesos van resistir desesperadament. Per fi sense armes i sense aliments, van sucumbir no sense abans forçar l’enemic a l’assalt, sector per sector i casa per casa (146 aC.). La ciutat va ser arrasada, els supervivents venuts com a esclaus, i el seu territori convertit en província romana, anomenada Àfrica, amb capital a Útica. Cartago va ser reedificada més tard, però com a ciutat romana.

 

La Romanització

Nosaltres vam començar a ser romans quan els cartaginesos d’Hanníbal van arribar a la Península amb els elefants. Va ser llavors quan els romans es van interessar a donar-nos la seva llengua i cultura a canvi de nosaltres mateixos: i és que els romans ho volien tot. Però com ens vam romanitzar, quant va durar el procès i què va comportar? Què significa, en definitiva, Romanització.

De fet els romans, partint d’una regió molt petita, van construir l’imperi més extens en l’espai i en el temps. Gairebé tots els territoris d’Europa i molts d’Àsia i Àfrica van assolir algun grau de romanització, encara que no tots van assimilar la llengua llatina com a pròpia. D’alguna manera els romans van exportar arreu de l’Imperi els aspectes culturals que havien importat del territoris que havien “pacificat”: art, literatura, ciència, religió -especialment el cristianisme-, arquitectura, urbanisme, comunicacions… Qui no tingui quelcom de romà, doncs, que llenci la primera pedra.


Mite i Història: Teseu i el Minotaure de Creta

ELS POBLES DE GRÈCIA

Els vestigis més antics d’ocupació a Grècia daten del 40.000 a.C. Però d’aquests establiments, només un és continu fins al Neolític (mil·lennis V-III). Entre el 3.000 i el 2.000 començà l’Edat dels metalls, encara que l’ós, l’argila o la pedra foren importants fins al primer mil·lenni. Els primers objectes de metall (armes, elements decoratius o de cult) són productes de luxe que suggereixen l’existència d’una classe social més rica.

Els hel·lens d’aquest I mil·lenni conservaven a la memòria successives migracions que els relacionaven amb generacions mítiques d’herois com els de la Guerra de Troia. I molts historiadors han reconstruït la història primitiva de Grècia en forma de migracions i invasions. A l’arribada dels neolítics seguirien les migracions dels anatolis, introductors dels metalls. Els grecs haurien emigrat del sud de Rússia cap a Anatòlia, el nord de Grècia i el Peloponès. Els doris del nord haurien expulsat els micènics…

CIVILITZACIÓ MINOICA

Cap al 1.600 a.C. sorgeix la civilització minoica, que podem considerar la més important de la Mediterrània en aquells temps. Va ser Sir Arthur Evans, descobridor d’aquesta a principis del segle XX, qui va proposar el nom de minoica en memòria de Minos, el mític tirà.

Es tracta d’una civilització molt lligada al mar, treballadora dels metalls, coneixedora de l’escriptura, dedicada a l’agricultura, als ramats. A partir del 1.550 van extendre el seu domini sobre el continent i van sotmetre la civilització micènica que dos-cents anys després seria la protagonista del món grec. Veneraven la Dea Mare o Senyora de les Serps. La doble destral, el brau o el Minotaure són omnipresents.

El món minoic es caracteritza sobretot pels seus palaus. Aquests es van construir al voltant d’un pati central, al qual s’obrien asimètricament pòrtics amb columnes o escales monumentals. Les habitacions adjacents, però, eren petites, fins i tot els salons del nobles. Les parets estaven revestides de cal i decorades amb frescos: natura, animals exòtics, escenes marines, tauromàquia. Era el jove príncep representat en aquests frescos amb la seva comitiva un sacerdot rei? Era el palau el centre de vida religiós? Els parells de banyes reproduïts tan sovint indueixen a pensar en un déu-brau que ens evoca el Minotaure, per bé que les efígies religioses femenines són les més importants.

La representació de vaixells dóna fe que els cretencs foren uns mariners audaços i, a més, algunes matèries primes trobades pels arqueòlegs procedeixen de l’exterior. És per això que alguns, com Mark Evans, van considerar que els cretencs, en exercir la talassocràcia, foren colonitzadors imperials. Potser no van ser més que vetlladors de les rutes marítimes o potser quelcom més, però el record dels cretencs solcant els mars des de temps immemorials és fortament arrelat a la tradició grega:

Minos és, entre els personatges coneguts per la tradició, el més antic que va posseir una flota i va aconseguir el domini del mar que avui és grec. Va exercir el seu domini a les illes Cíclades i va implantar colònies a gairebé totes (…) Com és lògic, es va dedicar a netejar el mar de pirates per tal de garantir els impostos cobrats lluny de Creta.

Tucídides, I, 4.

De fet Cecili Metel va conquerir l’illa entre el 69 i el 67 a.C., amb el pretext que els seus habitants es dedicaven a la pirateria. Va passar llavors a formar part de la província romana Cirenaica.

Hi ha qui veu en el mite de Teseu i el Minotaure de Creta un fons històric molt justificable: el domini cretenc inicial i el posterior alliberament liderat per l’heroi nacional atenès. El Minotaure, el rei sacerdot. El Laberint, el palau. Ariadna, no justificable històricament, seria l’element romàntic de la llegenda, la qual exposem a continuació.

TESEU I EL MINOTAURE

Posidó, déu del mar, va regalar un brau blanc al rei Minos perquè el sacrifiquès en el seu honor, però en comptes d’això, Minos va sacrificar un altre i va amagar la bèstia blanca en el seu palau. Com a càstig per la seva avarícia, Posidó va fer que Pasífae,l’ esposa del rei, s’enamorés de l’animal i donés a llum un monstre amb cap de brau i cos humà, el Minotaure. Llavors Minos, ple de vergonya, va encomanar al seu convidat Dèdal la construcció d’un laberint per tancar Asterió, el monstre, que, per si fos poc, sols s’alimentava de carn humana i es tornava més àvid i ferotge a mida que anava creixent.

Mentrestant Androgeu, fill de Minos, era assassinat a Atenes desprès que guanyés en una competició als jocs, per la qual cosa Minos va declarar la guerra als atenesos i els va vèncer. En rendir-se, els atenesos es van veure obligats a enviar cada any set nois i set noies a Creta, amb qui Minos alimentava el Minotaure. Un any Teseu, descendent de Posidó i fill adoptiu d’Egeu, es va oferir com a víctima, amb la intenció de matar el Minotaure. Acordà amb el seu pare que, si ho aconseguia, el vaixell de tornada portaria velamen blanc en lloc del negre de partida.

teseu

En quant Teseu fou presentat davant Minos, Ariadna, la filla del rei, se n’enamorà i va col.laborar amb l’heroi a canvi que desprès se l’emportés a Atenes. Ariadna li va lliurar un fil que Teseu havia de lligar a l’entrada del laberint, per trobar el camí de sortida un cop matés el Minotaure. Segons la tradició, Teseu va matar el monstre bé amb una espesa, bé a cops, va sortir del laberint amb el fil d’Ariadna i va marxar de Creta amb la princesa. Tot i la promesa de matrimoni, l’atenès va abandonar la seva enamorada a l’illa de Naxos, d’on la va rescatar més tard el déu Dionís.

Sigui com sigui, Teseu es va oblidar del senyal que havia acordat amb son pare, que, pensant en el fracàs i la mort del fill, es va suïcidar llançant-se al mar, des d’aleshores conegut com a Mar Egeu. Atenes va honrar el seu alliberador anomenant-lo rei. Per la seva banda, Ariadna, segons una versió feliç de la història, es va casar amb el mateix déu del vi.

D’altres mites ens parlen de la relació entre els cretencs i els pobles de la Grècia continental. Dos ben coneguts són El rapte d’Europa i Dèdal i Ícar.

El rapte d’Europa

Zeus es va enamorar d’Europa, la filla d’Agènor, que acostumava a jugar a la platja amb les seves donzelles. El poderós déu va prendre l’aparença d’un brau blanc com la neu i extraordinàriament formós. Zeus va anar a la platja i va començar a actuar dòcil com un gosset. Les noies es van entusiasmar amb la simpàtica bèstia i Europa, fins i tot, va pujar al llom. Zeus, aleshores, s’endinsà al mar amb la princesa i l’endugué al continent al qual ha donat el nom.

Dèdal i Ícar

dedal

Dèdal i el seu fill Ícar foren tancats per Minos al laberint que el savi li havia construït. L’ enginyer va inventar llavors una manera de fugir realment innovadora: va idear unes ales amb plomes que va adaptar a les espatlles amb cera! Dèdal fou, de fet, el primer mestre de la història de l’aviació, però, no podia ser altrament, el seu fill i primer alumne, Ícar, no va escoltar la lliçó i es va apropar massa al sol, per la qual cosa la cera es va desfer i el noi va patir el primer accident aeronàutic conegut. El mar on va caure s’anomenà Mar d’Icària.