Sant Jordi i la tradició clàssica

La llegenda de Sant Jordi

La tradició catalana ubica la llegenda del cavaller romà Sant Jordi en el Montblanc, regió que aleshores assolava un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia l’alè tan pudent que enverinava l’aire i les persones. Per remeiar el mal i el terror que causava la bèstia, els camperols van decidir triar a sorts una víctima cada dia entre tots els habitants de la vila. Però un dia la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, i tan valenta que ella sola s’encaminà cap al llac on hi residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla l’esdeveniment del sacrifici.

Fou el cas que, en sortir de la vila, se li presentà un jove cavaller en un cavall blanc, amb una armadura tota daurada i lluent i també amb la intenció d’alliberar del sacrifici la princesa. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança, el va malferir. El cavaller lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els veïns de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que la seva visita en aquella vila havia estat per inspiració divina. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. A continuació Sant Jordi desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
A Montblanc representen la seva versió de la llegenda cada any per aquestes dates

A continuació en reproduïm dues de la tradició mítica grega.

Perseu i Andròmeda

Louvre_wtewael_1616

Temps era temps Acrisi, rei d’Argos, va consultar l’oracle sobre la seva descendència i va obtenir com a resposta que el seu net li causaria la mort. Per tal d’evitar-ho va tancar la seva filla Dànae a dins d’una càmara subterrànea de bronze. Però heus aquí que Zeus, el totpoderós déu de l’Olimp, s’hi va enamorar i es va convertir en pluja d’or per aconseguir els amors de la jove. I és que el destí és ineludible. Dànae va donar a llum Perseu. Assabentat Acrisi de tot això, no només es va enfurir, sinó que va tancar mare i fill en un cofre de fusta i els va llançar al mar. I com que el destí és ineludible, el jove s’havia de salvar i l’encarregat del rescat fou el pescador Dictis, que a més va educar el nen, ben aviat un jove fort, valent i sobretot protector de la mare. D’aquesta s’enamorà el rei de Sérifos, Polidectes. Un dia que el rei exigia regals, Perseu va cometre la imprudència de prometre-li el cap de la gorgona Medusa i, després d’aconseguir-la, no sense l’ajut d’unes armes màgiques i de la col.laboració d’Hermes i Atena, tornava a casa quan va veure la bella Andròmeda lligada a una roca. La jove princesa d’Etiòpia estava pagant la supèrbia de sa mare Casiòpea, qui, modèstia apart, es va proclamar més bonica que les Nereides. Aquestes es van queixar a Posidó, déu del mar, el qual va enviar immediatament un monstre marí que devorava els etiops. Quan el rei, Cefeu, va consultar l’oracle, va saber que el monstre se n’aniria un cop li hagués servit com a primer plat la seva filla Andròmeda. Per sort, Perseu ( i com no?) es va enamorar de la donzella i es va oferir per salvar-la, sempre i quan es casés amb ell. La proposta fou acceptada i l’heroi va matar fàcilment el monstre marí amb les seves armes màgiques. I com que Cefeu no volia complir amb la seva part del tracte, el va haver de petrificar amb el cap de Medusa. Perseu, a continuació. va tornar a Sèrifos amb la mare i l’esposa, es va venjar de Polidectes i va lliurar el tro de la regió al seu pare adoptiu Dictis.I què va passar amb la predicció feta a Acrisi, l’avi? Bé, doncs aquest havia fugit a la llunyana Làrissos, en saber que el seu net anava a Argos de visita. Però el que no sabia era que Perseu estava competint en els jocs que s’hi celebraven. L’avi era un espectador més quan Perseu era el següent atleta a llançar el disc i … un cop més l’inexorable destí: el disc es va topar amb el cap d’Acrisi.

Hèracles i Hesíone

Hèracles i Hesione

Pel que sembla, els grecs no s’estimaven gaire els morosos. És per això que conten que el rei de Troia, Laomedont, va rebre la visita de Posidó, constructor de les muralles de Troia i com que no li volia pagar, el déu li va enviar un monstre marí que devorava els troians. I què fer? Doncs, segons l’oracle, Laomedont havia d’entregar la seva filla Hesíone a la bèstia. Així que , sense pensar-ho, va lligar la jove a una roca, tot just quan passava el famós Hèracles (Hèrcules per als romans) pel costat i va prometre alliberar la noia a canvi dels cavalls reials. Laomedont va acceptar de bon grau, però després no va voler pagar i Hèracles es va enfadar tant que més tard va organitzar una expedició i va destruir la ciutat. Però bé, com en la història anterior, la formosa donzella va ser salvada de la fam d’una espantosa bèstia per un fort i valerós heroi: en els contes de fades i en el cinema, això es diu La bella i la bèstia.