SPQR

Senatus Populusque Romanus, el Senat I el Poble Romà.

Estudiar el període històric de Roma conegut com a República és repassar ni més ni menys que mig mil·leni de la història europea, des del 509 a.C fins al 27 a.C. Un període en què Roma es va alliberar dels reis i del domini etrusc, després de l’expulsió de Tarquini el Superb, va instaurar els òrgans col·legiats de govern i va extendre el seu domini per gran part d’Europa, nord d’Àfrica i Àsia occidental. Esdeveniments com les Guerres Púniques van canviar el mapa del món conegut llavors que, en major o menor mida, va ser romanitzat i alhora hel·lenitzat, ja que els romans van sentir una admiració il·limitada pels grecs, fins al punt que molts aspectes culturals de l’antiga Roma són la continuació dels aspectes culturals hel·lènics, com si el canvi de llengua no fos rellevant. De fet, avui parlem una llengua romànica (llatí contemporani) perquè el general Escipió va vèncer el general púnic que mai no havia conegut la derrota: Ànnibal.

En aquesta entrada ens ocuparem de l’organització política. Un crim va precipitar el final de la Monarquia i del domini etrusc, tan lamentat i odiat pels romans, que van esborrar tota empenta de le refinada civilització que avui ens resulta més desconeguda que allò desitjable. Tornem al crim: relata T.Livi que, durnat la guerra de Roma contra la ciutat d’Àrdea, ocupada pels rútuls, sopaven els aristòcrates a casa de Sextus Tarquini i, com no, se´ls va anar la mà a l’hora de beure. En plena eufòria bàquica, cadascú defensava la seva dona com la més virtuosa. De manera que van decidir tornar a cavall a casa per comprovar què feia durant llur absència cadascuna. Totes s’estaven divertint en un banquet; totes? Bé, totes no. Lucrècia, esposa de Col·latí, estava filant amb les seves minyones.

Aquesta rivalitat absurda entre joves mimats va acabar molt malament, ja que, en paraules de Livi (I,58), un desig malaltís de violar Lucrècia va posseir Sextus Tarquini. Així que l’endemà, d’amagades de Col·latí, va anar a casa d’aquest, i va amenaçar Lucrècia amb arma blanca. Com que no temia morir la dona, el criminal la va amenaçar amb assassinar-la i col·locar al costat un esclau nu, perquè tothom pensés que hi havia hagut relació entre domina et seruus . Llavors Lucrècia no va poder negar-s’hi. Violada moriria però deshonrada no. Va enviar un missatger al pare, Espuri Lucreci, i al marit perquè s’apressuressin a Roma amb els amics més fidels, Publi Valeri del pare i L. Juni Brut del marit. Un cop a Roma diu Lucrècia: Empentes hi ha, Col·latí, d’un altre home en el teu llit, però només el meus cos ha estat violat, l’esperit és pur; la mort ho provarà. Doneu-vos les mans i jureu que l’adúlter no quedarà impune. Sext Tarquini és qui ahir a la nit, com a enemic en comptes de convidat va venir armat i em va treure aquí el goig de viure, avui perniciós per a mí i, si sou homes, també per a ell . I dit això i assabentada del jurament acceptat va treure un punyal que portava amagat a la roba i se’l va enfonsar en el cor. Cau moribunda. Crida l’home i a l’uníson el pare . Val la pena marcar aquesta concordança amb el subjecte més proper amb el verb conclamare: Conclamat vir paterque, com si un crit al cel hagués fos en un de sol marit i pare. Livi és un mestre de l’èpica i de la tragèdia.

He volgut reproduir aquest tràgic episodi de la historiografia romana i vull establir un paral·lelisme amb la Troia perduda per l’amor de Paris vers Hèlena o el Romance del Rey don Rodrigo, embogit per amor a la Cava.. Com deia Catul:

otium, Catulle, tibi molestum est:

otio exsultas nimiumque gestis:

otium et reges prius et beatas

perdidit urbes.

Mentre marit i fill estan de dol, Brut treu el punyal del cor de Lucrècia i jura que farà fora el rei L. Tarquini el Superb, la seva esposa i els fills i que mai més tornarà a suportar ni ell mateix ni Roma el govern d’un rei. El cadàver de Lucrècia és portat al fòrum, on acudeix la joventut romana fora de sí per l’atrocitat del crim i també la joventut col·latina. Brutus encapçala la revolta que va acabar amb l’exili del rei, que fou assassinat a la ciutat de Gabios. Després de la tempesta arriba la calma en els comicis centuriats, que trien Brutus i Col·latí com a cònsols de Roma, els primer cònsols de Roma, el 509 aC, Bruto et Collatino consulibus. A més dels anys ab urbe condita, tenim ara una altra manera de comptar els anys, amb la indicació dels cònsols en ablatiu i la paraula consulibus: “durant el consolat de Brut i Col·latí…”. Tot seguit veurem que els cònsols, igual que la resta de magistrats del cursus honorum, es renovaven cada any.